Usos i orígens del protocol i les relacions públiques
2 març, 2020
No tothom sabia que l’any 2019 es va complir el centenari de la primera empresa consultora de les relacions públiques del món, ni tothom sap encara què és exactament el protocol.
Per això recomanem dos dels articles de la revista COMeIN, dels estudis de comunicació: “Bon segle nou!” de Ferran Lalueza, i “Per a què serveix el protocol?” de l’Elisenda Estanyol. Aquests dos professors de la UOC ens obren un camí dins de la història i la professió de les relacions públiques i la comunicació corporativa.
Lalueza, per la seva banda, explica els inicis de les relacions públiques, protagonitzats per Edward Bernays i Doris E. Fleischman l’any 1919, quan van crear una empresa dedicada a assessorar a qui ho requerís. Va ser, de fet, Bernays qui, després de la Segona Guerra Mundial, “va posar els coneixements i habilitats adquirits al camp de la comunicació persuasiva [propagandística] al servei d’incomptables empreses, institucions, personalitats, entitats no lucratives i causes de diverses índoles”.
L’autor explica, així, com passaven les relacions públiques de ser un aspecte de les comunicacions que ni tan sols es tractava com a ciència o professió, a veure’s com una disciplina científica per a la qual es necessiten certs coneixements previs. No és, potser, que no existissin prèviament, sinó que amb ells comença una professionalitat que abans no es plantejava.
A més, l’autor mostra també com la definició d’aquesta ha anat evolucionat juntament amb la societat i les eines que s’han tingut a l’abast. Els coneixements aplicats a una guerra passen de tenir finalitats destructives a constructives, canvien amb els canvis de la societat. I igual que el món començava un procés de democratització de les societats, a les relacions públiques es començava a forjar una idea que acabaria dominant, tal com explica Lalueza: “la societat havia de ser escoltada, no merament alliçonada, i les corporacions també havien de fer esforços per adaptar-se als interessos dels seus públics”.
Així arriben a la definició de l’any 2012 de la Public Relations Society of America (PRSA): “Les relacions públiques són un procés estratègic de comunicació que construeix relacions mútuament beneficioses entre les organitzacions i els seus públics”. Ara les noves tecnologies permeten un gran desenvolupament però impliquen riscos; no obstant, Lalueza es manté en el desig d’aprofitar el nou segle per “resoldre aquestes mancances”.
Dins la professionalització de les relacions públiques com a tal, trobem eines que ajuden a dur a terme algunes de les tasques de l’ofici. Així comença el seu article l’Elisenda Estanyol, directora del Màster en Comunicació Corporativa, protocol i esdeveniments de la UOC: “el protocol és una eina increïblement útil, creada precisament per facilitar l’organització dels actes i contribuir a fer que tothom s’hi senti còmode”.
L’autora vol trencar amb la idea que el protocol és antiquat per reivindicar-ne la importància i utilitat, i per això és necessari tenir clar a què ens referim quan parlem de protocol. L’Elisenda, per tant, proposa una definició simple però eficaç en dir que, quan parlem de protocol, “ens referim a les normes que regulen l’organització dels actes públics; és a dir, els que són finançats per les administracions i institucions públiques.
I igual que passa amb la idea de relacions públiques que hem vist del primer article, en aquest l’autora deixa un missatge molt clar: “sempre ha d’estar al servei de la ciutadania”.
