Josep Maria Deu Perera, estudiant del màster: “Aprenc tant dels professors com de la resta de companys”

Soc periodista. Faig de consultor de comunicació i de professor a la universitat en un màster d’un altre àmbit de la Comunicació. Soc expert en retransmissions en ràdio i televisió. També estic especialitzat en comunicació corporativa, principalment en relacions amb els mitjans, formació de portaveus i comunicació interna, entre altres matèries. 

Em motiva col·laborar amb persones i organitzacions a donar resposta a les necessitats comunicatives amb els seus clients. La missió de la meva consultoria és: fer coses per tu com si fossin per mi. Trobo que treballar per projectes s’està convertint en una pràctica habitual, més que una tendència, així que hem d’estar ben preparats. 

Pel que fa a la formació, el màster universitari de Comunicació corporativa, protocol i esdeveniments de la UOC satisfà les meves expectatives. Considero essencial actualitzar i millorar habilitats (els skills que diuen els anglesos) per estar al dia, ja que vivim en un món que està en evolució constant. 

La digitalització, les noves tecnologies i la globalització, entre altres elements, fan que el sector de la comunicació estigui ben viu i, per tant, en transformació permanent. Per aquesta raó, defenso la formació contínua.

Abans hem parlat de les noves tecnologies, de la digitalització, en definitiva, del que Bauman descriu com societat líquida. Vivim en el canvi continu i a l’àmbit de l’ensenyament veig que els rols es modifiquen. La idea del professor que fa classe des de la tarima, situat en un pla elevat per sobre dels estudiants, està caducant.  Ara estan a un mateix nivell, la qual cosa permet que es retroalimentin, que és com ha de ser perquè tots aprenem de tots. Estic convençut d’això que dic per la meva experiència personal: jo aprenc dels professors i dels estudiants.

La pandèmia ha donat un gran impuls a la transformació digital. Persones i organitzacions ens estem adaptant a noves maneres de fer adoptant solucions disruptives. Quan va néixer, ara fa vint-i-cinc anys, la UOC era una de les poques universitats en línia del món. Enguany, universitats d’arreu del món s’estan esforçant per superar la barrera de les restriccions d’accessos a les aules. 

Parlant d’aules, per què volem espais per a 200 estudiants en què les últimes files estan a 20 metres de la pissarra? Pantalles i càmeres, pissarres virtuals i altres elements estan canviant les aules i no és per una temporada. Crec que en algunes coses no hi ha marxa enrere.