El rol de la comunicació científica en temps de pandèmia

13 octubre, 2021
covid19-y-comunicacion-cientifica Imatge de Cottobro (Unsplash)

Quin paper han tingut el periodisme i la comunicació científica durant la pandèmia? Quina és la millor manera de lluitar contra la desinformació i els rumors? Per què Espanya és el país amb menys resistència enfront de la vacuna de la Covid-19 de tot Europa?

Aquestes són algunes de les qüestions que es van plantejar en aquest webinar moderat per Albert Barberà, director del eHealth Centre de la UOC, i la participació d’Imma Aguilar, directora general de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología;  Rocío Benavente, coordinadora de Maldita Ciencia; i Alexandre López–Borrull, profesor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació i expert en ciència oberta i comunicació científica.

El periodisme ha salvat vides

La pandèmia ha confirmat la necessitat d’un periodisme especialitzat en ciència i li ha donat molta visibilitat, segons va explicar Imma Aguilar. Mai abans els periodistes científics havien treballat amb un ritme tan intens, ni tan sols en la crisi de Fukushima de 2011, entre altres coses perquè no existia llavors un públic tan àvid de respostes i solucions. De fet, l’agència de notícies científiques SINC, mitjà de referència de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia, va tenir un rècord inusual de visites i d’aquí a uns mesos llançaran un Science Media Center per assessorar els periodistes i mitjans en comunicació científica.

Imagen de Unsplash.

Rocío Benavente va més lluny i ha destaca que la comunicació científica ben feta ha salvat vides perquè ha explicat a la gent el que necessitava saber per prendre decisions en un moment de molta complexitat. El valor d’aquest tipus de periodisme ja ningú el pot negar i això és una conquesta, perquè ¿quin mitjà podria prescindir ara d’aquests continguts i aquest coneixement? I no només han estat a l’alçada els professionals que feia anys abordaven aquests temes, sinó que també han fet molt bona comunicació científica professionals que es dedicaven a altres àrees i que han cobert la pandèmia en mitjans petits o locals on no hi havia ningú especialitzat.

La desinformació no té fronteres

La infodemia, la desinformació i les fake news, tal com va recordar el professor Alexandre López-Borrull, venen de lluny. No són un fenomen nou que hagi sorgit amb la pandèmia. Vivim una crisi de les democràcies liberals i la mentida es fa servir com a arma política. Hi ha una agenda ideològica darrere i hi ha gent que busca uns beneficis econòmics amb la desinformació. Sí que és un fenomen nou fins on han estat capaços d’arribar els negacionistes i conspiranoics: han passat d’estar reclosos en mitjans alternatius o grups tancats de Facebook al fet que les seves consignes arribin fins a les classes mitjanes i han aprofitat la incertesa per llançar el seu missatge fàcil front a una situació tremendament complexa.

A la incertesa i la por, Benavente va sumar-hi altres factors que han multiplicat els rumors i la desinformació durant la pandèmia, com la polarització sociopolítica a la qual la ciència també es va veure arrossegada. Enfront de tot aquest soroll, un dels errors més perillosos consisteix a pensar que només és rellevant la informació que ofereixen els mitjans tradicionals perquè la major part dels rumors arriben per WhatsApp o xarxes socials, on no hi ha cap control, perquè hi ha molta gent que s’informa per aquestes noves vies sense recórrer mai ni als diaris ni a la televisió.

És un error pensar que només és rellevant la informació que ofereixen els mitjans tradicionals: la majoria de fake news provenen de WhattsApp o xarxes socials

Com lluitar contra els rumors?

Els rumors són tants i van tan de pressa que resulta impossible desmentir tots, assegura Benavente. Mitjans com Maldita Ciencia, que ella mateixa coordinadora, tan sols aconsegueixen frenar una petita part. Per això considera que l’educació mediàtica és l’única solució. Entre aquestes lliçons bàsiques que tots hem de gestionar hi ha la de no compartir informació de la qual no estiguem segurs i saber en qui -i en què fonts- podem confiar. Això ens converteix a tots, periodistes o no, en responsables de l’ecosistema informatiu perquè tots compartim, reenviem i movem continguts.

Mai abans els periodistes científics havien treballat a un ritme tan intens perquè no hi havia hagut un públic tan àvid de respostes

La desinformació és aquí per quedar-se, considera López-Borrull, i haurem d’aprendre a lluitar-hi en contra. L’alfabetització mediàtica sol considerar-se la millor solució, però sembla sempre que es consolidarà en futures generacions, ja que és molt complexa i requereix moltes competències. Tenim també els algoritmes de les xarxes socials com a solució a curt termini, però aquesta tecnologia no resulta tan eficaç o no aconsegueix filtrar-ho tot. Així que hem de trobar alguna cosa a mig termini que impliqui tots els actors, no només des d’un pla legal o periodístic. Els codis de bones pràctiques europeus sí que han servit perquè les xarxes socials comencin a responsabilitzar-se pel que es publica en elles. També cal seguir apostant pels continguts de qualitat, que expliquen bé i que ofereixen una informació que ajuda a créixer al ciutadà.

El perill de fer ciència massa de pressa

Durant les primeres fases de la pandèmia, la ciència s’estava fent en directe, gairebé com si fos periodisme, assegura Aguilar. El coneixement s’estava produint i compartint a gran velocitat, però això pot ser perillós si els periodistes no coneixen com funciona la ciència o si no tenen escrúpols a l’hora de sacrificar el rigor pels clics. La ciència ha reaccionat amb urgència davant el coronavirus, però era tot massa nou, i això també va portar a prendre decisions polítiques basades en uns nivells de certesa molt més febles dels que haurien d’haver estat.

López-Borrull coincideix a assenyalar que durant la pandèmia la ciència ha accelerat en massa de vegades les seves conclusions per culpa de la incertesa. En alguns casos, els resultats han passat directament de laboratori als informatius sense els filtres necessaris. Davant d’això, convé recordar que la ciència té les seves pròpies garanties i els seus propis mecanismes de fact-checking per determinar quan hi ha una evidència vàlida i quan no. Encara que aquest aspecte, com tants altres ocorreguts des de març de 2020, ha servit com a procés d’aprenentatge.

Mai abans els periodistes havien treballat a un ritme tan intens perquè mai hi havia hagut un públic tan àvid de respostes

El país amb menys rebuig a les vacunes

El setembre de 2020, Espanya era el país amb major nombre de ciutadans contraris a les vacunes, tal com assegura Aguilar basant-se en les diverses onades d’enquestes que s’han fet. Però d’un aproximadament 30% d’antivacunes s’ha baixat a només un 3%, el percentatge menor d’Europa. No han fet falta grans campanyes. S’ha tractat d’un fenomen espontani de baix a dalt, al veure que no passava res per vacunar i fins i tot en compartir molts ciutadans seva foto vacunant a les xarxes socials.

Segons López-Borrull, al principi ens va costar preparar argumentaris per frenar les crítiques contra les vacunes. Fins i tot va sorgir la polèmica dels que no esperaven el seu torn i es colaven davant dels que tenien prioritat per ser més vulnerables. Hi havia gent que fins i tot li feia vergonya dir que s’havia vacunat perquè no semblés que havien comès alguna irregularitat. Però després la gent va crear la seva pròpia campanya per demostrar que les vacunes són positives.

El webinar complet es pot veure aquí:

(Visited 62 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari