Ana Bernal-Triviño: “La violència de gènere es tracta com una informació menor en molts mitjans de comunicació”

Ana Bernal-Triviño és periodista i professora del màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives de la UOC. Investiga sobre entorns digitals, periodisme mòbil, drets de les dones i violència de gènere, entre altres temes. Des de la Universitat ha impulsat les Jornades sobre Periodisme Mòbil, organitzades per la UOC, l’Agència EFE i Vueling. També és directora de l’Especialització de violència masclista i mitjans de comunicació de la UOC.

A més de la seva tasca docent, participa regularment en mitjans de comunicació com La Hora de La 1 (TVE), i escriu regularment als diaris El Periódico i Público. El seu compromís amb el feminisme i la lluita contra la violència de gènere des de la comunicació han estat reconeguts amb diversos premis, entre els quals destaquen la menció especial de Mitjans de Comunicació de l’IDHC, el premi Emilio Castelar la Creu del Mèrit de la Guàrdia Civil o el reconeixement del Ministeri d’Igualtat per la seva tasca, en l’àmbit de la comunicació, en pro de l’erradicació de la violència contra les dones, que ha estat especialment destacada durant aquest any.

En el marc del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra Les Dones entrevistem Ana Bernal-Triviño, experta en comunicació de violència de gènere i veu fonamental per analitzar el rol del periodisme en matèria de violència masclista i l’impacte i les conseqüències de la desinformació en aquest àmbit, i també per reflexionar sobre com avançar cap a un periodisme basat en els drets humans.

Has intervingut, en qualitat d’experta en violència de gènere, en mitjans de comunicació en relació amb casos com els de Juana Rivas o Rocío Carrasco. Aquest últim, a més de recent, ha estat el més mediàtic i amb el qual has rebut crítiques i lloances per la teva participació en el documental. Quina reflexió extreus, al cap d’uns mesos, de l’impacte que ha tingut el documental Rocío, contar la verdad para seguir viva en matèria de conscienciació sobre violència masclista? Què ha canviat en la nostra societat entre el 25N del 2020 i el 25N del 2021?

Ana Bernal-Triviño: N’extrec, principalment, dues conclusions. La primera és una certesa que s’ha confirmat: la societat no sap pràcticament res de violència de gènere. La realitat és que, socialment, no es coneixen ni l’impacte ni la transcendència del cicle de la violència i les seves implicacions, ni com es gestionen.

D’altra banda, no ha canviat res. El sistema ha fet el que fa sempre que una dona alça la veu i es queixa: no modificar res. El cas de Rocío Carrasco no s’ha obert. Si a ella li va malament, imagineu-vos com li ha d’anar a la resta de dones que no han tingut cap altaveu ni són una figura pública.

L’únic canvi que hi ha hagut és que les víctimes han posat nom a situacions que vivien i no reconeixien. Hem contribuït a salvar dones que han fet el pas després d’escoltar el testimoniatge de la Rocío.

“La televisió arriba on no arriben les conferències, ni les xarxes socials, ni els llibres”, escrivies en un article a Público. Diries que els mitjans de comunicació de masses són les eines més efectives per lluitar contra la violència masclista i sensibilitzar-ne la població?

A.B: Les conferències sobre feminisme i violència de gènere són necessàries perquè són espais de reflexió per detectar fortaleses i errors del sistema, marcar rutes cap a on anar…, però la veritat és que les dones maltractades no assisteixen a aquestes conferències. Això passa després, quan s’han salvat i veuen que el feminisme les ha ajudat a sortir de l’espiral de violència.

A les conferències hi assistim persones ja sensibilitzades amb el tema. Hi ha una gran part de la població que se’n queda al marge. Aquest és un dels motius pels quals vaig assistir al programa sobre la Rocío, perquè era un públic al qual no s’estava arribant i podíem utilitzar l’aparador del prime time. No haver-lo aprofitat hauria estat imperdonable.

Quin és el teu diagnòstic actual sobre el paper dels mitjans de comunicació en la lluita contra la violència masclista? Què ha après el periodisme i què ens falta per aprendre a l’hora de comunicar sobre violència masclista?

A.B: El periodisme també ha après a posar nom a algunes realitats, o almenys s’ha reflexionat sobre la violència de gènere i les seves variables, gràcies al documental sobre Rocío Carrasco. Han posat nom a realitats com la llum de gas o la violència vicària.

Però ja cal que el periodisme es posi les piles: no només amb el fet de no revictimitzar les víctimes, sinó també per revisar la tendència a les declaracions, sovint impulsades per certs partits polítics, en les quals es colen notícies falses de tipus masclista que l’única cosa que fan és deslegitimar el feminisme com a defensa dels drets humans de les dones. Són notícies falses que acaben restant suport social a les víctimes.

Un estudi recent afirma que un de cada cinc joves (de 15 a 29 anys) a Espanya opina que la violència masclista és un invent ideològic. Fa pocs dies exposaves aquestes dades en un article a El Periódico. Per què es té aquesta percepció? Com afecta la desinformació al feminisme, sobretot en les generacions més joves?

A.B: El mateix estudi indica que aquest percentatge de joves no existia fa quatre anys. Hi ha una relació entre l’arribada de partits d’extrema dreta al Congrés dels Diputats o als parlaments autonòmics i el moviment negacionista de la violència de gènere. De fet, el mateix informe assenyala aquesta relació i adverteix que existeix.

Però cal anar més enllà i fer la reflexió següent: de qui estan aprenent els joves? Dels adults. Ens posem les mans al cap quan veiem aquest tipus d’opinions per part dels joves, però la veritat és que els adults hem creat una societat masclista que porta a pensaments negacionistes.

D’altra banda, cal tenir en compte com s’informen, els joves. Els mitjans de comunicació tradicionals no arriben als joves, que consideren que els mitjans de comunicació són les xarxes socials. I, dins de les xarxes, hi ha persones que són influencers o tik-tokers i que, amb missatges masclistes i misògins, capten la seva atenció mitjançant certes narratives i posades en escena.

Fa molts anys que exerceixes la teva tasca com a periodista i experta en feminisme i violència masclista. Has escrit llibres sobre com avançar cap a una comunicació feminista i com lluitar contra la desinformació. Defenses un periodisme que tingui els drets humans com a guia. Encara som lluny d’aquest periodisme? Quines línies vermelles no haurien de traspassar mai els mitjans i els periodistes?

A.B: El periodisme encara té per davant un llarg recorregut, principalment perquè els periodistes no són ens aïllats de la societat i vivim en una societat masclista. Espanya té una de les lleis més avançades en aquesta matèria, però una cosa és la teoria i una altra, la pràctica.

Als mitjans de comunicació es parla poc del que són la violència estructural i la violència institucional, que al final són les que frenen els drets d’aquestes dones. Un exemple evident d’això són els casos de violència vicària. Hi ha mitjans que no trien correctament les fonts, i això és perniciós.

Estem cansades de veure en les tertúlies que qualsevol persona de la taula pot parlar de feminisme (sense dominar el tema) i que, malgrat això, les feministes no puguem ocupar un espai en taules sobre política. Se’ns considera una informació menor.

Ens hem acostumat a veure amb normalitat que s’acudeixi a especialistes en àmbits com l’esport, el cinema, etc. Ara bé, sobre la violència de gènere tothom pot opinar, encara que no en siguin experts. Per això no es trien bé les fonts, ni els especialistes com a fonts informatives, i sí persones sense formació en perspectiva de gènere i que només fan empitjorar el que és una mala praxi.

El periodisme també és ètica. Hi ha un codi deontològic que cal complir. Assenyalar aquests casos no és de cap manera censura: és vetllar pel bon periodisme. No fer això és carregar-se la professió i allunyar-la dels seus principis democràtics. Al final, el periodisme és garantir drets.

Per acabar, un parell de preguntes que puguin inspirar els estudiants del màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives de la UOC, del qual ets professora: quins són els teus referents en l’àmbit del periodisme? Quins llibres recomanes als estudiants per encarar la professió amb perspectiva de gènere?

A.B: Més que recomanar, m’agrada animar a fer el que jo feia: anar a la biblioteca i descobrir en funció dels meus interessos. És cert que a Espanya hi ha moltíssims professionals que exerceixen un periodisme basat en els drets humans i dels quals podem aprendre: Olga Rodríguez, Rosa María Calaf, Xavier Aldekoa…

Ens falta memòria històrica feminista: cal llegir les feministes que van marcar el nostre camí. Si no sabem d’on venim, no sabrem on anem. Cal llegir Gerda Lerner a La creación del patriarcado, un llibre breu i sòlid sobre què és el patriarcat, com s’articula i com les dones són sotmeses per l’altra meitat de la humanitat i amb quins condicionants. Obre la ment sobre la violència estructural, que no s’arriba a veure però que, tanmateix, ho continua lligant tot.